RESUM D'UN CURS ON  HEM POGUT GAUDIR,

 TOT PASSEJANT-NOS PER LES SEVES PÀGINES, DEL LLIBRE

"CARTES A MAHALTA"

 LA CORRESPONDÈNCIA ENTRE MÀRIUS TORRES I MERCÈ FIGUERAS

AMOR PLE D'ESPERANÇA,

AMAGADA EN UN POEMA.

AMOR PLE D'ENYORANÇA,

 CONTINGUDA EN UN SOSPIR.

GAUDINT D'UNA VIDA DE CAMINS ESQUINÇATS, 

DE PARAULES PROPERES, 

DE SOMNIS LLUNYANS, 

D'AMOR SOBRE UNS NÚVOLS  QUE ES FAN I DESFAN EN UN INSTANT TAN BREU!

Recomanaria aquest llibre per les petites sinceritats, les grans veritats, per la seva tendresa

per cada paraula, per cada poema, per tots aquelles emocions que ben segur mai van arribar a sortir d'un cor massa ple, en un cos malalt, però amb una gran fortalesa.

LES FLORS QUE HAN ANAT SORTINT EN EL LLIBRE

VIURE LLUNY DE CASA

Estimats amics,

No patiu pas per mi. Ja fa uns mesos que soc a Alemanya. El poblet on visc, prop de Munich, és ple de gent amb les nostres mateixes inquietuds, molt acollidors, afables  i bons amics, per això no m'hi puc sentir  gens forastera.

Quan plou, l'olor de la gespa mullada, em transporta al petit jardí de casa, i quan surt el sol sento aquella mateixa escalfor càlida que m'omple de dalt a baix.

Els ocellets també refilen de bon matí per donar-nos la benvinguda a un nou dia. 

El vent fa el mateix so que a la nostra terra, però més intens. Sembla com si xiulés entre uns llavis exorbitants de pedra, quasi sempre amb pinzellades blanques.

Tot és ple de flors i al capvespre ve molt de gust fer una passejada pels carrerons del poble.

Crec que vaig prendre la decisió encertada.   És clar que tinc ganes de veure-us, i tant!.., però perquè no us animeu i feu una escapada vosaltres?

AMIC

Bon dia amic Pere,

Em coneixes prou bé per saber que jo no les faig aquestes coses, però com tu molt bé dius: "per a tot hi ha una primera vegada".

M'he despertat amb aquesta dèria, pujar a Martinet, fer-te una bona abraçada i asseure'ns tots dos al costat d'aquesta llar de foc que escalfa fins i tot l'ànima més gèlida i xerrar... xerrar... fins que el cos i la gola digui prou.

I això hagués fet, però fa un dia plujós i lleig d'hivern i tot i que m'hagués quedat al llit fent volar la ment i l'esperit, peus a terra, targeta de metro i a esperar el bus per venir cap a classe.

L'OBRE CARTES

Avui he trobat aquell obre cartes que em vas regalar. 

El tenia tan ben guardat!!!  

"Perquè quan hagis d'obrir les moltes cartes que t'arribin, et recordis de mi" – em vas dir.

Quan l'he tingut a les mans, m'han vingut al cap tants sentiments, tantes emocions i aquella llarga corrua de dubtes.

Les intenses xerrades amb tu, a fi de no prendre una decisió equivocada, com en van ser de positives i aclaridores.

Em sentia com un petit vaixell navegant a mar obert, sense rumb, i tu vas ser com aquell estel que il·lumina la foscor, et mena a port i finalment et deixa posar els peus a terra ferma.

Mallorca era una molt bona oferta de treball però les meves arrels eren massa profundes i no les podia pas ni tallar ni arrencar. Fins i tot l'entrevistador que estava ja a punt d'oferir-me aquella feina, se'n va adonar.

I avui que d'això ja en fa uns quants anys, no me'n sap pas  gens de greu.

CANÇÓ DEL CAMÍ

Vols venir a la meva barca?

—Hi ha violetes, a desdir!

Anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

—i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

—i serem quatre, serem cinc!—

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s'escamparà la vida

com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem la nostra nit.

                                                                              Maria Mercè Marçal

LA LLUNA - La meva confident

Aquesta nit, la lluna costa de veure, els núvols que per caprici del déus fan i desfan meravelles tan breus..., l'han ben atrapada i ella s'ha vestit de gala per fer amb ells aquesta passejada invisible.

Per uns instants, m'he quedat una mica decebuda. Precisament avui que tenia un sac molt ple amb tantes ganes de buidar!.

La lluna, seguirà sent sempre la meva fidel confident, però si algun dia no és puntual a la nostra cita, em quedaré ben embadalida observant aquests petits puntets brillants, que omplen l'immens tapis blau, que de nit ens fa de sostre, i qui sap si potser, fins i tot, podrem tenir les nostres petites confidències.

Avui, però, he après a observar sense preguntes, a escoltar sense paraules i a contemplar la extraordinària bellesa que ens ofereix aquest cel tan nostre, sense qüestionar-me res.

CARTES A MAHALTA -- FLORS

HAIKUS - Ref. MÀRIUS TORRES

Nits massa llargues,
angoixes i esperances.
L'ànima vola

Comença el dia,
el sol escalfa el somni.
Reneix la vida

La mort espera

com una boira espesa

la nit és calma

Espurna viva

d'un esclat impossible

i un cor que lluita

Vida esquinçada

amor, poques paraules

brot d'esperança

DESCRIPCIÓ D'UNA PERSONA (HAIKUS)

Retall de vida

massa aviat esquinçada

ferma petjada

La visió clara

la paraula encertada

i el teu somriure

De matinada

quan encetem el dia

un sol que escalfa

A s'hora baixa

una claror més fosca

ens omple el dubte

Després silenci

i quan la nit arriba

reforça el somni

Carta a Màrius Torres - lliçó 18

Estimat Màrius,

T'escric perquè estic contenta i em dona la gana de dir-t'ho i de fer-ho constar per escrit...  tot i que sé, penso, que mai arribaràs a llegir aquestes paraules que, en aquest moment, més que impreses en un paper, surten directament d'un cor o d'una ànima, no ho sé, però tampoc vull esbrinar-ho, immersos en un núvol d'emocions.

La teva tendresa, va haver de vèncer l'esclat d'un cor que no podia bategar amb més força.  La teva paraula, un bàlsam de serenor.

Penso que m'hagués estat impossible no enamorar-me de tu.

Jo també tinc ganes de cridar ben alt i ben fort tot el que sento en aquests moments però com ningú no m'entendria prefereixo escriure aquestes lletres que quedaran arxivades en una trista carpeta o en el núvol d'un ordinador, que segurament ningú trobarà mai.

LLIÇÓ 17

He mirat llargament la fotografia que m'has enviat

Tot just es despertava el dia. 

Al davant, les motxilles tan carregades que costaven de tancar. La mare, però, encara hi afegia alguna cosa a darrera hora.

A primer pla les xiruques que es mullaven si plovia... però això rai, ja s'eixugarien després amb una mica de sol!

I al darrera, tota la colla de valents que us havieu apassionat amb aquella cursa, que, en aquells moments, jo no estava en condicions de poder fer.

I tu ben bé, al mig de tots amb aquella rialla que t'omplia de confiança i convidava a seguir-te sense fer preguntes.

Tot a punt ja per començar la travessa...

Si sabessis com envejo   aquests camins i aquesta muntanya tan estimada que les nostres mans han acaronat tantes vegades...

La Mercè no té ganes d'esperar UN SOL DE FOC

"Ara és temps de morir. Qui sap si un sol de foc
                  ens faria renéixer a la primavera?"

Voldria una tardor plena de colors,

un hivern de neu ben blanca,

una primavera amb núvols de plata

i un l'estiu, on  els camins fossin flors

RECORDS

Junts vam descobrir racons que encara no havia trepitjat mai ningú, o al menys aquesta és la imatge que oferien  als  embadalits com nosaltres.

Recordo aquelles tardes on es barrejava pintura, poesia, teatre, música... tot ben amanit amb una colla de bons amics.

Però el temps va córrer com sempre  massa de pressa, i sense adonar-nos-en, ens havíem fet grans. S'havien esvaït aquelles passejades, les tardes..., se'ns n'obrien d'altres, però amanides amb ingredients ben diferents.

Malgrat el pas del temps, però, en aquell raconet del nostre cor, sempre hi quedaran ben gravades aquestes vivències, per això no t'enyoro gaire perquè penso molt amb tu.

MÀRIUS TORRES - CARTES A MAHALTA

CANÇÓ A MAHALTA 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. 

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes: 

ens espera una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, 

sento, com si em seguís, el teu batec suau.

 i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 

de la font a la mar –la nostra pàtria antiga.

No he pogut estar-me'n de recuperar el NÚVOLS

  Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins

passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci

i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!

Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,

l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó

del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva

dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus

fan i desfan per sempre meravelles tanEls núvols 

REFLEXIÓ SOBRE LA PRIMERA PART DEL CURS

Aquesta primera part del curs, ha estat molt enriquidora.

El primer dia em vaig trobar amb moltes cares desconegudes  i ara, en començar aquesta segona part, penso que hi ha una bona connexió entre tota la colla. 

Ens hem anat espolsant trossets  de les nostres cuirasses i al fet de poder-ho compartir ha estat extraordinari.

M'he sentit identificada en molts dels treballs dels companys de classe, però en especial amb un de Rosa Bruguera. M'ha fet reviure sensacions i sentiments que tenia ben embolcallats en el racó d'un  "altell" de difícil accés.

Una passejada per un barri gòtic plujós i solitari, tan buit i tan ple a la vegada.

CANÇÓ DEL CAPVESPRE - RAIMON

LES ÚLTIMES ROSELLES

Les últimes roselles

han dit adéu al Maig;

el Juny les ha besades

les flors han desfullat.

Ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

com papallones roges

atravessant l'espai,

se les ha endudes l'aire

volant arran dels blats.

Ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

Veient com s'allunyaven

partint per no tornar,

els blats enyoradissos

han decantat el cap.

ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

També, també nosaltres,

també l'hem decantat.

Quan les roselles moren,

els blats no envelliran.

Ai adéu-siau, roselles;

espigues, adéu-siau.

L'ESCOLTISME

Furgant entre els  records, m'he adonat que una de les vivències que va deixar arrels molt profundes  en mi va ser el meu pas per l'escoltisme.

A casa els hi feia por això que anés la "nena" sola a "descobrir" muntanyes, però m'hi vaig encaparrar tant que al final no els va quedar més remei que cedir.

Devia tenir uns 12 anys i encara recordo amb emoció aquella primera motxilla preparada dissabte a la nit, les xiruques, els mitjons ben gruixuts, la capeta impermeable per si plovia, la carmanyola, el paquet de galetes per compartir... i sobre tot no oblidar  connectar els despertadors... 

Al matí ben aviat cap al punt de trobada i la pujada al tren amb aquells seients de fusta i les guitarres i la bossa plena de cançons.

LES POSTES DE SOL

Les postes de sol han estat per a mi sempre motiu d'inspiració, com la rialla d'un infant; com una nit estelada en tot l'esclat de la primavera o emboirada i ombrívola a l'hivern; com la música de l'aigua que corre pel rierol; com aquella llar de foc que amb les seves flames transforma la imatge, i et condueix a paratges de somni; com aquelles persones, que sense saber-ho, en un moment determinat, t'omplen el buit de l'ànima i que pot ser mai més tornaràs a veure.

LA NOSTRA EDAT

                                      

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l'edat en què ja hem après  a no ser tan impulsius, cosa que ens havia portat més d'un ensurt, a organitzar el nostre "armari" mental per tal de anar re-col·locant cada cosa al seu lloc, tot i que moltes vegades se'ns desordena o ens el desordenen. 

Hem aprés a valorar aquelles petites coses que ens fan créixer cada dia i ja sabem també quins objectius volem aconseguir 

i quin serà el camí més adient per fer-los realitat. I quan estiguem ben segurs que el camí és el correcta,  res ni ningú ens farà dubtar.

LA FLOR

A Montserrat, pel camí de Sant Jeroni, em, vaig aturar uns instants per omplir-me d'aquell silenci tan difícil de percebre en altres llocs.

De cop em va desconcertar un brunzit estrany, vaig furgar entre uns matolls i allà va aparèixer, amb tota la seva grandària.

Feia temps que aquella flor havia desaparegut del meu jardí  i ara de cop la tenia al meu davant i em "demanava" que l'agafés, però..., com?

Aleshores se'm va acostar una nena amb careta d'àngel, es va ajupir, la va collir i me la va donar. - "jo ja la tinc... aquesta és per vostè"- em va dir.

De seguida la vaig tornar a plantar al meu jardí, i avui torna a lluir més bonica i més ferma encara. 

El seu nom és   IL·LUSIÓ.

En conservo unes llavors perquè si un dia algú la perd, la pugui tornar a plantar.

EDELWEISS

La meva flor, és una flor menuda, que vol fer veure que és discreta, però, com ella sap que és tan bonica, s'amaga i es confon entre la neu perquè  no ens sigui fàcil  trobar-la.

El seu nom és EDELWEISS que vol dir "blanc pur", (la flor de neu).

Sempre somiava en poder-la veure algun dia i a dalt de la Jungfrau on només l'ànima és capaç de poder gaudir de l'immens i meravellós espectacle que ens regala la natura, allà doncs, la vaig trobar i no podria pas expressar amb paraules què vaig sentir.

Han passat uns anys i encara tinc ben gravada la seva imatge.