EL DIVENDRES 18 DE NOVEMBRE VAREM FER UN BONIC RECORREGUT PER LA GRÀCIA DE MERCÈ RODOREDA.
EM VAIG RECORDAR QUE FEIA UNS ANYS VAN INAUGURAR UNA PLACA A LA CASA ON VA NÉIXER I M'HA SEMBLAT QUE HO PODÍEM AFEGIR
El diumenge
20 de març de 2011,estava previst que l’Ajuntament fes un petit homenatge a Mercè Rodoreda amb
la descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer, del carrer
Manuel Angelon, al barri el Putxet.
Com que està pràcticament al costat de casa meva,
dos o tres dies abans m’hi vaig acostar
i vaig veure tot el carrer aixecat per obres. Em va estranyar força que al cap
de dos dies poguessin fer res. Efectivament, el dia abans van canviat la data i ho posposaven fins el dia
27.
Entre que molta gent no se’n va assabentar i que feia un dia mig plujós,
“l’homenatge veïnal” ens va deixar, als
pocs que hi érem, un regust de tristor barrejat amb un sentiment de ràbia
continguda. Si a tot això i afegim que la placa, passa totalment desapercebuda,
i que es van mal recitar quatre versos a corre cuita, perquè calia anar a
inaugurar altres carrers del voltant, l’acte em va fer sentir vergonya. Mercè Rodoreda es mereixia quelcom més i si
no, era preferible deixar-ho córrer.
Aixupligada sota el paraigües per no deixar que m’atrapessin aquelles llàgrimes
que fins i tot els nùvols no van poder defugir, em vaig concentrar amb aquella
vella casa i m’imaginava la Mercè, petita, anant a escola, jugant amb les
altres nenes del barri i enfurrunyant-se quan la mare la cridava per dinar, o
bé tota endiumenjada, passejant amb la família... vaig deixar volar la imaginació,
perquè em va semblar que és el que a ella més li hauria agradat.
He copiat un parell de poemes que m’agraden:
Nausica ( de: Món d’Ulisses)
L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
Papallona
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.
