LES ÚLTIMES ROSELLES

Les últimes roselles

han dit adéu al Maig;

el Juny les ha besades

les flors han desfullat.

Ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

com papallones roges

atravessant l'espai,

se les ha endudes l'aire

volant arran dels blats.

Ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

Veient com s'allunyaven

partint per no tornar,

els blats enyoradissos

han decantat el cap.

ai adéu-siau, roselles;

roselles, adéu-siau.

També, també nosaltres,

també l'hem decantat.

Quan les roselles moren,

els blats no envelliran.

Ai adéu-siau, roselles;

espigues, adéu-siau.

L'ESCOLTISME

Furgant entre els  records, m'he adonat que una de les vivències que va deixar arrels molt profundes  en mi va ser el meu pas per l'escoltisme.

A casa els hi feia por això que anés la "nena" sola a "descobrir" muntanyes, però m'hi vaig encaparrar tant que al final no els va quedar més remei que cedir.

Devia tenir uns 12 anys i encara recordo amb emoció aquella primera motxilla preparada dissabte a la nit, les xiruques, els mitjons ben gruixuts, la capeta impermeable per si plovia, la carmanyola, el paquet de galetes per compartir... i sobre tot no oblidar  connectar els despertadors... 

Al matí ben aviat cap al punt de trobada i la pujada al tren amb aquells seients de fusta i les guitarres i la bossa plena de cançons.

LES POSTES DE SOL

Les postes de sol han estat per a mi sempre motiu d'inspiració, com la rialla d'un infant; com una nit estelada en tot l'esclat de la primavera o emboirada i ombrívola a l'hivern; com la música de l'aigua que corre pel rierol; com aquella llar de foc que amb les seves flames transforma la imatge, i et condueix a paratges de somni; com aquelles persones, que sense saber-ho, en un moment determinat, t'omplen el buit de l'ànima i que pot ser mai més tornaràs a veure.

LA NOSTRA EDAT

                                      

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l'edat en què ja hem après  a no ser tan impulsius, cosa que ens havia portat més d'un ensurt, a organitzar el nostre "armari" mental per tal de anar re-col·locant cada cosa al seu lloc, tot i que moltes vegades se'ns desordena o ens el desordenen. 

Hem aprés a valorar aquelles petites coses que ens fan créixer cada dia i ja sabem també quins objectius volem aconseguir 

i quin serà el camí més adient per fer-los realitat. I quan estiguem ben segurs que el camí és el correcta,  res ni ningú ens farà dubtar.

LA FLOR

A Montserrat, pel camí de Sant Jeroni, em, vaig aturar uns instants per omplir-me d'aquell silenci tan difícil de percebre en altres llocs.

De cop em va desconcertar un brunzit estrany, vaig furgar entre uns matolls i allà va aparèixer, amb tota la seva grandària.

Feia temps que aquella flor havia desaparegut del meu jardí  i ara de cop la tenia al meu davant i em "demanava" que l'agafés, però..., com?

Aleshores se'm va acostar una nena amb careta d'àngel, es va ajupir, la va collir i me la va donar. - "jo ja la tinc... aquesta és per vostè"- em va dir.

De seguida la vaig tornar a plantar al meu jardí, i avui torna a lluir més bonica i més ferma encara. 

El seu nom és   IL·LUSIÓ.

En conservo unes llavors perquè si un dia algú la perd, la pugui tornar a plantar.

EDELWEISS

La meva flor, és una flor menuda, que vol fer veure que és discreta, però, com ella sap que és tan bonica, s'amaga i es confon entre la neu perquè  no ens sigui fàcil  trobar-la.

El seu nom és EDELWEISS que vol dir "blanc pur", (la flor de neu).

Sempre somiava en poder-la veure algun dia i a dalt de la Jungfrau on només l'ànima és capaç de poder gaudir de l'immens i meravellós espectacle que ens regala la natura, allà doncs, la vaig trobar i no podria pas expressar amb paraules què vaig sentir.

Han passat uns anys i encara tinc ben gravada la seva imatge.