LLIÇÓ 17

He mirat llargament la fotografia que m'has enviat

Tot just es despertava el dia. 

Al davant, les motxilles tan carregades que costaven de tancar. La mare, però, encara hi afegia alguna cosa a darrera hora.

A primer pla les xiruques que es mullaven si plovia... però això rai, ja s'eixugarien després amb una mica de sol!

I al darrera, tota la colla de valents que us havieu apassionat amb aquella cursa, que, en aquells moments, jo no estava en condicions de poder fer.

I tu ben bé, al mig de tots amb aquella rialla que t'omplia de confiança i convidava a seguir-te sense fer preguntes.

Tot a punt ja per començar la travessa...

Si sabessis com envejo   aquests camins i aquesta muntanya tan estimada que les nostres mans han acaronat tantes vegades...

La Mercè no té ganes d'esperar UN SOL DE FOC

"Ara és temps de morir. Qui sap si un sol de foc
                  ens faria renéixer a la primavera?"

Voldria una tardor plena de colors,

un hivern de neu ben blanca,

una primavera amb núvols de plata

i un l'estiu, on  els camins fossin flors

RECORDS

Junts vam descobrir racons que encara no havia trepitjat mai ningú, o al menys aquesta és la imatge que oferien  als  embadalits com nosaltres.

Recordo aquelles tardes on es barrejava pintura, poesia, teatre, música... tot ben amanit amb una colla de bons amics.

Però el temps va córrer com sempre  massa de pressa, i sense adonar-nos-en, ens havíem fet grans. S'havien esvaït aquelles passejades, les tardes..., se'ns n'obrien d'altres, però amanides amb ingredients ben diferents.

Malgrat el pas del temps, però, en aquell raconet del nostre cor, sempre hi quedaran ben gravades aquestes vivències, per això no t'enyoro gaire perquè penso molt amb tu.